Apunts sobre aprenentatge immaterial en un món cronoscòpic
October 4, 2023
Hem tornat a la feina, a l’escola, a les rutines; hem entrat a la tardor, i ja hem posat fil a l’agulla a les expectatives sobre el nou curs, amb noves dades sobre el món que habitem. Hi haurà més docents dins el funcionariat perquè les darreres oposicions han regulat la seva situació precària. També hi haurà més tecnologia a les aules.
Entre l’adaptació als calendaris escolars, les batalles familiars per la conciliació, i la incorporació de la jornada intensiva a l’educació secundària, planeja el dubte sobre la pertinència de la tecnologia dins el sistema educatiu. Preocupa l’ús que es fa dels dispositius, les xarxes i de noves eines accessibles com la IA. I es palpa en l’ambient que si bé caldria una pausa urgent per analitzar i apuntar un enfocament paït, costa trobar la manera de fer-li lloc dins l’agenda institucional, dels centres educatius, i dins els tempos de les docents.
Des del pla pràctic i sistèmic, sembla lògic educar les nostres criatures fent ús dels dispositius que després acompanyaran el seu dia a dia. Alhora, també, és pertinent preguntar-se sobre l’impacte dels mateixos i, per tant, apuntar cap als seus hàbits d’ús.
Però som víctimes del que Paul Virilio va anomenar temps cronoscòpic, i que Ingrid Guardiola desplega tan bé a la seva publicació L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia, 2018): “Hem passat d’un temps històric a un temps instantani basat en el present. Si el temps cronològic ens confronta amb l’evolució i la causalitat dels fets i amb la transformació i degradació de la matèria, el temps cronoscòpic ens confronta, en canvi, amb els pseudoesdeveniments que les imatges cristal·litzen, amb els cossos virtuals i amb els milions de dades que les pantalles ens ofereixen”.
Com gestionar l’educació i l’educació tecnològica, doncs, en un present continu que ho és per la mateixa tecnologia que necessitem repensar?
Captain Fantastic, Nelson Mandela, i el debat sobre el decreixement tecnològic a les aules
"Education is the most powerfull weapon which you can use to change the world", es va dir l’any 1990 al Madison High Park School de Boston. En aquesta frase colpidora, Nelson Mandela resumia quelcom que és intrínsec als sistemes educatius: el fet que els mètodes de transmissió de coneixement involucren sempre una càrrega de valors que no poden ser involuntaris ni inconscients.
Hi ha una escena emblemàtica dins el film Captain Fantastic en què en Ben (Viggo Mortensen) posa l’accent sobre la necessitat de qüestionar l’educació reglada i normativa. Ho fa fent la mateixa pregunta als seus nebots preadolescents, els quals reben una educació convencional, i posteriorment a la seva filla menor, Zaja (Shree Crooks), que rep una educació alternativa pautada per ell mateix. El protagonista repta així la seva germana després que aquesta exposi la preocupació pel futur dels seus nebots, que tot just han perdut la mare i viuen en una acràcia aïllada de la societat capitalista. De les tres respostes obtingudes, la més completa i autònoma és la de Zaja, no només perquè és correcta i concreta, sinó sobretot perquè mostra que pensa i parla per ella mateixa, a més de mostrar curiositat genuïna per les coses del món. Els seus cosins, en canvi, són incapaços de fer ni una cosa ni l’altra, malgrat anar cada dia a l’escola, i a més expressen tenir molt poc interès per res que no siguin els videojocs.
Entre el Mandela real i el Ben “fantàstic” es destapen algunes qüestions amb relació a l’educació:
La primera és que hem de repensar tot el que durant temps hem entès com a educació reglada, perquè sembla estar concebuda com si fos neutral i amoral, i això és impossible. Què vol dir educar? Aquesta va ser la pregunta que va guiar els principis de l’Escola Nova 21, impulsada per Boris Mir i Eduard Vallory, que va aportar a l’educació del nostre país metodologies on es prescindeix dels llibres (els sagrats llibres!), les classes magistrals, els deures, els exàmens i la quantificació del saber.
Això fa pensar en una segona qüestió: si els llibres s’han reubicat en l’espai educatiu a aquest nivell, és possible que també els ordinadors, les tauletes i les pantalles ho acabin fent, però és probable que ens calgui més temps doncs tot just les estem descobrint.
I això retorna a una altra escena de la pel·lícula de Matt Ross: el moment en què la família entra en un bar i els fills del social-anarquista volen demanar tots els aliments processats i carregats de sucres de la carta, perquè no en prenen mai dins la seva dieta basada en la caça, la pesca i la recol·lecció. La impossibilitat de menjar “porqueries” du als 6 fills del protagonista a una curiositat per les mateixes que és extrema i descontrolada, quan hi tenen accés. I el que destaca aquí és aquest efecte rebot davant la negació/prohibició: com quan de probable seria en relació amb l’ús de les tecnologies a les aules? Com aprendrien les persones del futur a controlar l’ús dels dispositius, si durant un període de temps (en les hores centrals del dia), no hi tenen accés?
Temporalitzar els usos per a una educació conscient
En aquest sentit, és un secret de domini públic que l’aprenentatge l’hem de fer tota la societat, ja que de poc serviria un decreixement tecnològic a les escoles, si quan arriben a casa seva, les criatures parlen amb persones que els hi són majors, llurs cares estan permanentment il·luminades per la pantalla dels seus dispositius (sense importar la raó).
Així doncs, sembla que es fa imprescindible seguir ensenyant a emprar els dispositius i les pantalles com a eines per a l’obtenció de la informació (amb la imprescindible distinció del que és vàlid i el que no), i com a interfícies pel joc i la socialització quan sigui possible fer-ho. Almenys de moment.
Probablement, una part d’aquest ensenyament passi primer per acceptar que les persones adultes també necessitem aquest aprenentatge. El que involucra aprendre a trobar els moments per a cada cosa. Una opció podria ser fer-se horaris d’ús dels dispositius i les raons d’aquests usos: hi pot haver moments vinculats a l’oci i la socialització; i d’altres en què l’ús es dirigeix a la seva funció d’eina de cerca i experimentació medial.
La tecnologia a les aules torna doncs a un lloc que pot ser llegit com una oportunitat: la de tornar a qüestionar la pedagogia i l’educació per revisar-ne les bases, i continuar entenent-les com a terreny d’enorme potencial que convé mantenir en construcció. Alhora, permet posar el focus sobre l’educació inconscient, tant o més important que la pautada i voluntària. Igual que passa amb la lectura, els aprenentatges durant la infància se sustenten sobre el principi de la imitació, així que si a casa hi ha llibres, atenció focalitzada i gaudi, això arriba a les criatures que l’habiten. I si hi ha pantalles, i ús desordenat d'aquestes, també.
En aquest sentit, i per concloure ja, potser el Viggo Mortensen de la pel·lícula no apostaria per una educació sense suport de paper (ni llibres), però sembla ben conscient de l’educació involuntària que reben els seus fills i filles i procura tanta coherència com pot amb els seus principis, encara que es permeti que aquests trontollin de tant en tant.
I és que també podem permetre’ns de vegades la contradicció interna, recordant que “contenim multituds”, tal com va dir Walt Whitman l’any 1885.
Autora: Clara Laguillo