Crònica des del futur: estem preparades per una mobilitat intel·ligent?

“Estimat fill, aquesta és una petita crònica perquè quan siguis adult recordis en quin món vas créixer.

No sabem com serà el futur, però sabem com era el passat i valorem més el present per això. Aquest és el teu.

El dia d'avui tens tres anys i estem l'any 2050.

Estem al mes de novembre, i a les 7 del matí ens desperta l’avís del Panet, el robot que reparteix el pa pel nostre barri. Avui ens ha portat el rodó integral que tant ens agrada, i que vaig encarregar ahir a la nit des de l’aplicació 'L’obrador a casa'. L’hem esmorzat i tu, amb la teva xerrameca habitual m’has recordat mentre mastegaves, l’armilla que feia llums ahir al minibús, tornant de l’escoleta. Et va encantar i en vols una. Jo t’he recordat que aquella armilla serveix per indicar qui es responsabilitza de reparar el vehicle si aquest topa amb un imprevist. Així que quan siguis gran en algun moment segur que podràs dur-ne algun. Ja fa anys que tenim sistemes de rotació per corresponsabilitzar-nos dels vehicles autònoms i cuidar-los entre totes les persones.

Després d’esmorzar i vestir-nos hem esperat que arribés la bicicleta-tàndem que havíem reservat a través del mapa interactiu, hem saludat la Tina i el seu fill Biel que la portaven, i hem enfilat plegades fins al pàrquing intel·ligent de la plaça principal, on ja teníem la plaça reservada. Ha estat un moment deixar-la. Des d’allà el minibús autònom ens ha dut als quatre fins a l’escoleta, puntualment.

Els nostres braçalets intel·ligents ens han informat de l’estalvi energètic del nostre trajecte, també de l’impacte sonor i del temps trigat (14 minuts!) i diu que hem batut el rècord de la setmana! Estaves molt content d’haver “guanyat”, com deies tu! Normalment, no queden bicicletes disponibles i hem de fer ús de patinets o alternatives elèctriques, i, és clar, sempre ens fan perdre punts, encara que de vegades guanyem temps. Sol·licitaré que la setmana vinent el Panet vingui abans i a l’administració que ens subministri més bicicletes a la nostra parada perquè puguem anar millorant la nostra marca familiar.

Un cop t’he deixat, just passava el tramvia que em deixa a la vora de l’oficina i he arribat 10 minuts abans que comencés la primera reunió del dia. Cada dia em sorprenc d’haver-me tornat puntual... Si m’haguessis conegut fa uns anys... Arribava a tot arreu esbufegant i em passava mig dia demanant disculpes! De fet, soc conscient que no he estat jo, aquest espai que habitem. Sort en tenim!

A la sortida de l’escola, ja a la tarda, t’hem vingut a recollir amb el papa i per no arribar tard hem volgut compartir un cotxe amb una parella amb qui compartíem un munt de gustos musicals! Ens hem deixat els perfils de xarxes per seguir-nos i mirar de retrobar-nos en algun concert hologràfic.

Quan t’hem trobat, estaves excitat perquè hem vingut els dos, i volies aprofitar per jugar junts al parc de la vora de l’escola. I a sobre t’havíem portat el teu berenar preferit! La teva eufòria era contagiosa. En el teu afany de ser autònom, has volgut llençar tu el paperet residual al contenidor “màgic”, com li dius. Tant de bo recordi sempre la teva cara d’il·lusió davant aquell giny que s’“empassa” la nostra brossa, i la selecciona, separa i comprimeix amb l’accionament de les nostres cames pedalant. Certament sembla màgia!

Després, com ens quedava estona per començar les dutxes i el sopar, hem volgut tornar caminant per les vies del silenci que van habilitar fa alguns anys. Recordo com cridàvem pel carrer fa uns anys, pel soroll dels cotxes i vehicles i com d’irritant podia ser en alguns moments.

En 30 minuts érem a casa i encara has tingut temps de jugar una estona al teu trenet i fins i tot has volgut jugar a la dutxa. Ho has fet pocs minuts, fins que aquesta ens ha avisat que estàvem a punt de superar el consum diari, i hem plegat per no deixar sense aigua els i les veïnes. Sort que ho has entès bé, i et venia de gust sopar la sopa de lletres que el papa ja tenia fumejant...! Estava boníssima, com li has fet saber, i després has caigut fus.

I tot ha encaixat, un dia més. I si penso en el nostre present, em continua al·lucinant que hàgim aconseguit salvar-nos dins el planeta. Quan el papa i jo érem petits com tu ara, vora l’any 23, les coses pintaven molt magres. Patíem les conseqüències evidents del sobreescalfament global, i ens movíem per la ciutat i fora d’ella amb un líquid que anomenàvem gasolina/gasoil i que només feia que empitjorar el problema. Els trens, autobusos, tramvies i vehicles sempre els conduïen persones, i constantment hi havia embussos i accidents de trànsit. Moria molta gent a la carretera i dins la ciutat.

Ens feien por les càmeres i la intel·ligència artificial i no ens fiàvem dels sensors ni de l’ús de les dades que anàvem generant mentre ens movíem.

Vam haver de canviar un munt de coses, i el primer de tot, la mentalitat. Veníem d’anys de recopilar dades per poder fer estudis d’impacte de les diverses tecnologies, i havíem d’aprendre a fer un ús valuós de la IA. Es van fer codis ètics severs d’ús de les dades i de la privacitat, així com regular i penalitzar els fraus i ciberatacs que hi havia; també es van revisar els biaixos de les xarxes neuronals i l’aprenentatge maquínic que començàvem a utilitzar. Va ser necessari fer evolucionar les tecnologies que teníem fins al moment i que no tenien la capacitat de garantir una comunicació entre infraestructures i una quantitat massiva de vehicles perquè fos a temps real. Tot plegat feia necessària una reducció del nombre de vehicles i això va modificar els sistemes de producció dels mateixos i de retruc, la dinàmica de fluids que coneixíem.

Durant uns anys tot era una mica caòtic: hi havia errors, senyals que confonien vehicles, i tothom derivava la responsabilitat a d’altres. Tampoc va ser fàcil fer la transició a sistemes complets d’energies verdes, ni socialitzar els recursos fonamentals i que el sistema de beneficis repercutís sobre la societat sencera, i no només sobre algunes poques persones.

Però després tot va anar-se polint i a poc a poc vam aconseguir tenir aquesta manera de funcionar que ja coneixes. Vam haver d’aprendre a participar més en tot, a compartir vehicle, a tenir paciència, i alhora vam aprendre a jugar amb la mobilitat, a entendre-la diferent: com una baula indispensable per la nostra supervivència.

Per sort ho vam aconseguir revertir. Si no avui no estaries aquí, ni nosaltres tampoc.”

[Especulació lliure feta a partir de les informacions derivades del darrer SMART CITY EXPO WORLD CONGRESS, que enguany celebrava la seva 12a edició]

Autora: Clara Laguillo