30 anys de Sónar: recorrent medis heterotòpics de l’art híbrid

TRES DÈCADES FAN HISTÒRIA

El juny de 1994 la Barcelona post-Jocs Olímpics, tot i submergida en una crisi econòmica, veia néixer el Sónar, un festival de projecció internacional de música avançada i art multimèdia. Una iniciativa, que malgrat que naixia en un context amb regust amarg, va aconseguir situar la ciutat com a epicentre de la cultura electrònica.

Van anomenar el festival "Sónar", emulant l’aparell que detecta sons i els amplifica per distribuir-los sota l’aigua, perquè aquesta era la intenció: orientar i permetre la navegació dins un context emergent en què la tecnologia estava reconfigurant una part del llenguatge sonor, i intervenint en altres llenguatges artístics, alhora que construint cultura.

D’ençà dels orígens del festival han passat 30 anys i aquesta vocació d’esdevenir una referència de l’actualitat multimedial s’ha consolidat i actualitzat. Enguany el Sonar 2023 aplega el present interès per la intel·ligència artificial i la realitat virtual o augmentada, i la intersecció “tecnologia, ciència i art” és ja una part intrínseca de l’esdeveniment i de l’avantguarda artística de l’època present, emmirallant fenòmens ètico-tecnològics que interpelen artistes i públic general.

La comunitat de comissaris i artistes que va posar en marxa la iniciativa va tenir per encertada una qüestió potencial avui en dia: l'èmfasi en la tecnologia com a element imbricat en l'experimentació que defineix la música electrònica i especulativa.

Coincidim amb el crític i articulista Simon Reynolds amb què la música és també cartografia. I amb la participació de grans artistes pioners en art sonor i arts visuals, en formats i en mitjans musicals, com Laurent Garnier, Autechre, Björk i Aphex Twin, el festival ha aconseguit una reputació internacional destacable i en molts casos envejable, i la prova és que s'ha expandit a altres ciutats i països.

El Sónar ha incorporat, així, l'art digital com a part estructural de la seva agència curatorial, creant el programa Sónar+D i, fins i tot, destinant una secció per als més petits, el SónarKids. A més de tenir un paper fonamental en la integració de l'art en el teixit social i en la xarxa de festivals d'art, ciència i tecnologia com l'Arts Electrònica (Linz) o Transmediale (Berlin), amb la presentació d'aquestes eines el programa Sónar+D s'ha convertit en una plataforma clau per a la innovació i el pensament crític transversal.

Sónar perviu avui com a node artístic, i ho fa sent una plataforma per a artistes i creadors, locals i internacionals. El festival connecta, així, una diversitat d'espais amb audiències diverses que progressivament s’han anat interessant per les novetats tecnològiques dins del sector musical i artístic. Posant el focus en les dinàmiques i les agències dels múltiples actors/actants que formen l'ecosistema artístic, filosòfic (cultural) de la societat contemporània, a parer nostre són destacables projectes com el programa Grapa (Red ACTS, Hac-Te) o la presència de Kate Darling, com a mostra de la continua adaptació i mediació que el festival proposa.

Sónar+D, és l'espai on des de 2012 s'han presentat destacats hardwares i softwares que han deixat una empremta significativa. Entre ells es troben la Reactable, les Oculus Rift, i el software Ableton Live. La Reactable (i el seu software ReacTIVision), una innovadora taula de mescles digital interactiva, va captar l'atenció del públic des de la seva aparició en el festival Sónar l'any 2006 per la seva forma de crear música intuïtivament, de forma col·laborativa i fins i tot remota. Redefinint la manera d'interactuar i crear, amb els anys la Reactable l'han feta servir Björk, Jean-Michel Jarre, Richie Hawtin, Ólafur Arnalds, Four Tet, Alva Noto, Amon Tobin, Apparat, Modeselektor i Ryoji Ikeda, entre altres.

La incorporació d'aquesta tecnologia en les seves actuacions ha demostrat el potencial especulatiu dels aparells tecnològics i de la música experimental com a pont per crear un art més relacional. Podríem pensar que aquest hardware ens ha portat a plantejar reformulacions de softwares i redibuixar gèneres musicals que també són presents al Sónar per la seva filosofia o pulsió artística.

Sónar ha aplegat artistes locals i nacionals de l'escena electrònica amb una barreja de gèneres i estils al llarg de les seves edicions, entre ells Angel Molina, Oscar Mulero, Depresión Sonora, John Talabot o Pedro Vian, així com altres artistes de l'escena local com Pau Roca, Mans-O, Marina Herlop, Lanav, sumats a creadors mítics com Fasenuova, Balago, el caràcter de festival de moment perviu també com a dispositiu d'altaveu per a artistes i veus més underground o subalternes amb perspectives de carácter desconstructiu envers la cultura.

El Sónar tampoc amaga que és un macrofestival i ha aconseguit una fusió de públics amb una aparent vocació més comercial i de projecció de vendes que fa perillar la coherència curatorial o l'esperit cultural. El dilema presenta la problemàtica sobre com es consumeix l'art i quina cultura s'està generant arran de les propostes de cartells que volen abraçar-ho tot, i en aquest sentit Barcelona és un aparador d’aquest model anomenat oci.

Imatge: Bad Gyal - Fernando Schlaepfer, Sónar

Així al Sónar els artistes han compartit espai i públics, generant tensions any rere any, representants del mainstream com Skrillex, Gorillaz o Lana Del Rey, amb músics més experimentals i avantguardistes com Aphex Twin, Arca, FKA twigs, Tim Hecker, Ryuichi Sakamoto, Holly Herndon, Ryoji Ikeda.

Incloent artistes com Jeff Mills, Kevin Saunderson, Derrick May, i Kraftwerk, els curadors del festival deixaren constància de l'estat de la qüestió de la música electrònica, fet que denota una pulsió arqueològica que ha pogut formar a l'assistent del Sónar en la història de l’electrònica i els seus grans agents, interpel·lant alhora a un públic propi de la cultura de clubs que ha viscut com el tecno i l’electrònica s’ha inoculat als gèneres de masses.

Ja per acabar, destaquem l’edició de l’any 2018 on la Rosalia, reconeguda inicialment per la seva habilitat per fusionar el flamenc amb la música urbana, va desvetllar la seva proposta sui generis. No és casualitat que això coincidís amb les primeres incorporacions trencadores amb aspectes medials identitaris o estètics i no pas únicament com a representants d'un gènere de música electrònica. L'any següent, al 2019 el Sónar va rebre grans noms de l'escena “urbana” com ara J Balvin, Bad Bunny i Kaydy Cain. Coneguts com un dels màxims exponents del reggaeton i la música urbana, van fer vibrar la multitud amb una pulsió que marcarà l'avantguarda per la cultura artística del moment i marcarà el leitmotiv del festival com a mirall de les freqüències que envolten el nostre present.

L’experimentació continua estant al centre de l’equació, i per això el que fa 30 anys era un futur de vegades impensable per especulatiu, és avui un present, i podem comptar que el que avui ocupa l’edició que posa punt final a la 3ª dècada del festival, és un miratge del que tindrem demà. Ara el Sónar és una cita ineludible pel sector tecnològic, que ja no es restringeix a un nínxol reduït de techies, sinó que s’ha re-escalat alhora que s’ha anat forjant l’actual cultura híbrida i digital.

DIVENDRES 16

Divendres, 11h del matí, desembarquem a Plaça Espanya per iniciar dues jornades intenses de música electrònica i hibridació tecnològica.

L’aterratge ha de ser progressiu, i de les xerrades proposades el primer matí destaquem les reflexions que surten de la taula rodona sobre tecnologia i sector cultural on les veus de Sean Bidder, Cecilia Martín i Jordi Sellas debaten sobre la relació entre tecnologia, negoci i pràctiques de promoció de la cultura. Emergeix una tensió que el mateix festival encarna i que reapareixerà.

També ens perdem una bona estona a la Project Area, on, de les múltiples i variades propostes/prototips que hi ha i que es presenten des del seu component experimental i lúdic, destaquem Orbita, de Playtronica, per ser una forma divertida, senzilla i alhora molt  il·lustrativa de compondre a partir de sons i colors, que recorda a l’antològic Reactable; i la Laser Box de Gnomalab, una caixa de fum que atorga una materialitat excepcional al videomapatge fet amb làser.

Ja a les 15 h, i fora de l’àrea +D, ens sorprèn la dj i artista visual Selectya Glossy, qui fa jugar ritmes afros i percussions de tipus jamaicà o antillà amb dancehall i reggaeton. La seva proposta conviu alhora amb la presentació de Claire L. Evans Wild information: new frontiers in biocomputing dins el +D, on l’erudita es refereix a formes de vida artificial (xenobots) capaces de qüestionar què significa la vida mateixa, fins a quin punt està lligada a la biologia, o se’n pot independitzar. Una experiència en què la cantant i polímata només hi és com a veu en off davant una selecció visual que potencia el seu plantejament.

La jornada segueix, i amb el cap encara en la pregunta sobre com les màquines poden arribar a desxifrar què significa allò viu, ens topem amb Dalila, una artista que s’estrena al cartell del Sónar transportant-nos a les matinades dels 90, a una nau on s’escola la llum de dia, i els cossos ja ballen alienats un eclèctic repertori de ritmes d’abans i d’ara combinats per l’artista com una rapsoda nostàlgica, que alhora recorda a la rapera Gata Cattana. 

Tot seguit ens submergim en l’univers progressiu i minimal creat pel saxo de Bendig Giske, qui apareix tenebrós generant un altre tipus d’escolta. L’aposta del Sónar per aquest artista, amb una estètica a mig camí entre Grace Jones i el Miles Davis (travessat per la genial Betty Davis), consolida un interès per l'ambient com a gènere d'escolta i atenció més focalitzada completament orgànica dins el festival.

Imatge: Bendig Giske - Clara Laguillo i Daniel Onrubia

La següent cita la tenim amb l’experta de l’MIT, Kate Darling, qui planteja qüestions relacionades amb els afectes que establim amb els robots de la nostra vida. “Més de la meitat de les persones que tenen una roomba a casa, li ha posat nom”, afirma. Es refereix a com l’agència maquínica desperta empatia, i això ja té aplicacions terapèutiques. La seva és una aposta per una ètica dins les relacions que establim amb les màquines, on el focus crític ha d’apuntar sobre les companyies que les pensen i fabriquen.

Imatge: Kate Darling - Clara Laguillo i Daniel Onrubia

El show presentat pel japonès Ryoji Ikeda es desplega més tard com una cortina de sons minimals tipus glitch, tallats i entre-tallats i una seqüència progressiva de la seva ombra generant una sessió atmosfèrica d’escolta complexa i a estones incòmoda. I malgrat això aconsegueix aplegar moltíssim públic. Pensem que és una mostra de com aquests 30 anys han servit també per fer pedagogia entre grans audiències en experiències menys amables i molt experimentals.

I el Sónar de Dia conclou amb les visuals biomètriques que virtualitzen sincrònicament el cos del ja antològic Daito Manabe, qui retorna al festival amb constel·lacions de breaks i percussions pròpies del jungle el breakbeat i altres gèneres del "uk-rave". L'artista continua el seu camí per escriure altres gramàtiques entre la cosa robòtica i la humanització d'agents i agències. Una proclama a l’error com a virtualització d’un problema amb múltiples solucions.

Ja al Sónar Nit, l’esperat Aphex Twin juga en aquesta ocasió amb les visuals per ocultar-se i desvelar-se, mentre certes versions de reconegudes pistes del músic es barregen amb una proposta que separa les diverses capes sonores, incloent-hi crits, guitarres i sons industrials. Una demostració de modulacions i encreuaments que generen un ecosistema sònic on el caos i el desordre es plantegen com a bellesa.

Acabant ja la primera jornada amb un repertori d’experiències que ha combinat textualitat amb performativitat i una gran dosi de (as)sincronies visuals i sonores, el primer dia del 30è aniversari del Sónar reverbera reflexiu.

DISSABTE 17

Del segon dia ens quedem amb tres espectacles, principalment: en primer lloc, el de Lolo y Sosaku, amb una performance que genera una expectació en forma de cua que travessa els espais SonarHall i Stage+D. Les pantalles de la sala anuncien possibles efectes epilèptics previs a la projecció d’un curtmetratge que acompanyarà la performance. Com dos argonautes de lo maquinic, Lolo y Sosaku converteixen soroll en música, amb un estil especulatiu, sons industrials i percussions que es modulen i oscil·len. El seu show posa ènfasi sobre un llenguatge deshumanitzant i adopta un to postapocalíptic amb certs ecos de la cultura petrolífera i industrial.

En segon lloc, 2manydjs han convidat la selectora Peach i el dj/productor Tiga, generant una experiència que pot llegir-se com un resum de l’electrònica dels 2000 encapçalat pel duo francès de llarg recorregut entre els clubs i pistes més reconeguts del circuit internacional.

Finalment, Eric Prydz, mestre del house progressiu, porta un dels espectacles amb més expectació del festival, HOLO, on fa un ús ben vistós de la tecnologia hologràfica mentre mescla l’electrònica immersiva que el caracteritza.

Imatge: Eric Prydz - Clara Orozco, Sonar

I així es tanca l’experiència del Sónar en el seu 30è aniversari. Una edició que ha estat una mostra de les tensions culturals i artístiques que el sistema global imposa. Amb els múltiples formats musicals i performatius, sonors i d’altres pràctiques artístiques, el festival ha concedit al visitant la possibilitat de triar el tipus d’experiència que més li escau, incloent-hi la possibilitat de realitzar recorregut crític vers lo cultural i l’hedonisme i el gaudi.

Nosaltres ens quedem, així amb la presència d’un esperit inconformista i transformador envers què és viure o què és fer i pensar l’art quan es vertebra a partir de la mediació tecnològica.

Autors: Daniel Aparicio i Clara Laguillo